Quan una estudiant va preguntar a l’antropòloga Margaret Mead sobre el rastre més antic de la civilització humana, aquesta va explicar que es tractava d’un fèmur trencat i cicatritzat. Ni un estri, ni una pintura iconogràfica, ni res semblant: una cama trencada i curada. Aquest senyal indicava que algú altre s’havia quedat amb la persona ferida, l’havia portada a un lloc segur, s’havia ocupat de l’ós trencat i n’havia tingut cura fins que s’havia recuperat. Un animal en la mateixa situació hauria mort abans de cicatritzar, sol, sense aliments, ni aigua, i exposat als depredadors.
Com Margaret Mead, la majoria de persones sabem que la imatge clàssica de l’home completament autònom, lliure i omnipotent de la filosofia liberal no és més que un mite. I ho sabem perquè la majoria de nosaltres no encaixem en eixe motlle. Per què, aleshores, tot al nostre voltant ho construim entorn a aquest mite? El disseny de les ciutats, les regles de l’economia, l’estructura de l’oci, el dret o el pensament polític… tot entorn a un mite que, com a tal, no té res a veure amb la realitat. Aquesta és, per sort, molt més rica i diversa, i és hora de reivindicar-la com a tal.
La realitat és un món fet de persones interdependents i vulnerables, que hi arribem nues, amb capacitats diverses, que envellim, enmalaltim, patim, que a vegades perdem el control… que necessitem de les altres persones per a acompanyar-nos en el camí, per a donar-nos suport en els moments difícils, per a nodrir-nos o ajudar-nos a arribar allà a on no arribem soles, per a compartir també quan celebrem una alegria, per a donar-nos consell quan no tenim les coses clares. Que busquem a les altres persones per a acompanyar-les en els seus moments difícils i també quan senten alegria. Cuidar i ser cuidades, el moll de la vida mateixa i de la civilització. Cuidar i ser cuidades… i cuidar-nos, per a fer la vida sostenible, també la pròpia. Però no sempre tenim les condicions que ens agradaria per a fer-ho, fins i tot en això som vulnerables.
I si tot està contruït dins un motlle mitològic, no seria hora de pastar altres mons?
Desemmascarar el mite fundador per a refundar la vida, trencar les costures per a desbordar-les de vida, posar la vida en el centre! com portem dècades cridant. Perquè tenim dret a cuidar i a ser cuidades, i a cuidar-nos. Si les cures són el pilar de la civilització humana, per favor, siguem civilitzades.
